Què és l’ésser humà? És una de les
grans preguntes que al llarg de la historia la filosofia ha intentat resoldre.
S’ha dit que és “un animal que pensa”, “un animal qualsevol”, “el pitjor
animal” i moltes altres coses però, que es el primer que ens ve al cap quan
diem Ésser Humà?
Primer de tot (segurament sigui per
que sóm científics) ens ve al cap l’home biològic. Un ésser viu que té un
cervell, un cap, dos braços i dues cames. Si ho detalléssim una mica més
podríem dir un animal mamífer de reproducció sexual que camina a dues potes i pensa. Tots creiem que el que ens
diferència dels altres animals és que estem dotats d’una intel·ligència
superior als altres, una intel·ligència que moltes vegades hem anomenat
“ànima”, i que ens ha permès ser el que sóm ara. Però, realment sóm tan
diferents i superiors com creiem dels altres animals o l’ésser humà és un ésser
normal? Plató deia que l’home era la unió accidentada entre aquesta ànima i el
cos humà. Plató deia que l’ànima anava al cos com a càstig. Provenia d’un altre
món on coneixia totes les idees, però que al arribar al cos les oblida totes i
les ha d’anar recuperant a mesura que avança la seva vida en aquest cos. Aquest
camí del coneixement és el que s’anomena dialèctica, un camí que haurà de
seguir per recuperar totes aquelles idees i poder tornar a l’altre món quan es
separi del cos, és a dir, quan mori.
Aquest fragment de la pel·lícula
“Matrix” l’agent Smith comparteix, segons ell, una revelació a Morfeo la qual
ens fa plantejar seriosament la nostra existència i el que sóm. Aquesta
revelació és un símil l’ésser humà, dotat de la capacitat de pensar, i un
simple virus que només intenta reproduir-se. D’una banda l’agent Smith ens explica
que no sóm mamífers, encara que nosaltres ens ho considerem per raons
biològiques, ja que els tots els altres mamífers de la terra desenvolupen
instintivament un equilibri lògic amb l’habitat que els envolta creant així una
harmonia. D’altra banda però, l’ésser humà es trasllada a una zona i es
multiplica exponencialment sense control fins que arriba un moment en que en la
zona ja no hi queden recursos. Al no poder subsistir l’única forma de
sobreviure és expandir-se a una nova zona repetint el procés una i una altra
vegada. Per aquest argument ens considera un virus i a l’hora el càncer del
nostre planeta destruint tota la natura i l’harmonia que s’ha anat obrint pas
al llarg dels anys.
Aquest fregment ens fa reflexionar sobre la nostra
existència, sobre si som adequats pel nostre planeta, si tenim el dret de ser
mes que les altres especies, què som pel planeta i què és ell per nosaltres. El
planeta és vida, és el medi on hem pogut viure i desenvolupar-nos. Però, al
contrari, nosaltres signifiquem la destrucció d'aquest, l'eliminació massiva
d'espècies i exterminació d'éssers vius que no poden defensar-se contra el
nostre abús. En lúltim segle, l'home ha enviat més diòxid de carboni a
l'atmosfera que en tota la seva història, la contaminació ha augmentat
exponencialment i el planeta i els éssers vius que hi habiten en sofreixen les
conseqüències. El més interessant d'aquesta questió, és que l'home acabarà per
destruir-se a ell mateix, i és trist que encara no se'n doni compte. Com va dir
Thomas Hobbes, “l'home és un llop per l'home”, i sembla increíble que després
de varis fets, com van ser l'holocaust o les dues guerres mundials, encara no
hagi après la lliçó. I és que l'home és, ara per ara, la amenaça més gran per
tots els éssers vius, incluït l'ésser humà mateix.